Hola a tots i totes,
Avui us comparteixo un poema nascut aquest Sant Jordi 2026.
Uns versos que revelen la lectura alquímica del mite de Sant Jordi… i el camí cap a l’Or Interior.
Quan la sang floreix
En la nit obscura del cor callat,
on el vent no gosa entrar,
hi jeu el drac salvatge, despert,
guardant un foc antic.
No és bèstia de terra llunyana,
ni ombra d’un conte oblidat;
és l’alè fosc que dins batega
quan l’ànima es vol amagar.
Amb ulls de brasa mira enllà,
coneix el teu pas abans que arribi,
i en el seu pit, dens i tancat,
hi dorm un tresor que no es veu.
—
I en la torre del oblit,
sense cadenes ni crit,
la donzella de llum reposa,
vestida d’un silenci viu.
No plora ni demana auxili,
car sap allò que és ver:
no hi ha presó per l’ànima pura,
només vel que la fa oblidar.
És ella el cant primer,
la flama abans del foc,
la memòria d’un cel clar
que el temps no ha pogut esborrar.
—
I un jorn, quan el cor es cansa
de fugir del seu propi abisme,
s’alça el cavaller coratjós sense escut,
glòria, ni renom.
No ve a vèncer amb força bruta,
ni a cercar honor en la sang;
porta només una llança clara:
la veritat que no es pot negar.
Amb pas nu travessa la por,
no gira el rostre ni el gest,
i en mirar als ulls del vell drac
reconeix el seu propi rostre perdut
—
Llavors el cop no és de guerra,
sinó de llum que es fa pas;
i el ferro no treu la vida,
sinó el vel que la tenia pres.
Cau la sang sobre la terra,
vermella com l’alba nova,
i allà on la ferida s’obre
floreix una rosa viva i ardent.
—
Oh misteri antic del món,
que el savi canta i no explica:
que en el lloc on crema l’ombra
batega el jardí més pur.
No és mort,
ni derrota del monstre enemic,
sinó dansa d’una alquímia secreta
on la sang es torna flor
—
Així camina qui s’atreveix
a endinsar-se en la nit sense estel:
no per fugir del drac,
sinó per creuar-lo i florir
I en travessar-lo, suau,
sense odi ni negació,
retroba la donzella eterna
allò que mai havia deixat de ser.
—
I quan l’alba s’obre dins,
ja no hi ha princesa ni espasa,
ni drac enemic:
sinó un únic batec.
I la rosa, oberta al cor,
no és signe d’un final guanyat,
sinó record d’allò que eres
abans d’haver-te oblidat
Escrit per Marc Jiménez, autor de L’Or Interior. Abril 2026
